Releer "Recordà amb nostalgia un capvespre, ja feia anys, en què un home gran, amb cabells de neu i somriure de nen, s’havia dedicat a tocar un instrument que mai havia aconseguit identificar del tot (una mena de tub gran amb uns pocs forats). Això era aproximadament acceptable per a tothom, l’inconvenient –allò que feia que la gent s’aturés i l’assenyalés amb el dit- era que al mateix temps omplia tot el carrer de bombolles de sabó. Qui sabia quin era el secret! El cas és que la gent, la gent que anava a buscar al nen al col•legi i fer el sopar, tirava monedes dins un barret gran i estrafolari que hi havia a terra. Quan el bon home va obrir els ulls i va veure l’escena, exclamà amb naturalitat: “Quina sorpresa s’endurà el propietari!” i marxà."
Escribir Així era com havia arribat fins allà. Un dia qualsevol s’havia llevat i havia continuat de manera totalment mecànica amb la seva rutina de cada dia: obrir els ulls, concentrar-se en l’escalforeta que conservava el llit i en el to misteriós que tenia l’escena del petit estudi il•luminat només pels rajolins de llum que es colaven per les persianes; retenir en la memòria els somnis que recordava, engegar el llum,agafar un llapis i explicar-los a una llibreta que l’escoltava des de feia anys; escrutar l’habitació com si mai no l’hagués vista, com si no fós seva, descobrir-ne els petits detalls que ella mateixa hi havia palplantat en to casual (la llum, tímida,mostrava una tortuga diminuta observant-la des del punt més alt del marc d’un dels seus quadres; hi havia petits dibuixos en la paret folrada de paper que anava canviant segons ella ho volia; un dels rellotges en comptes de marcar les hores, marcava els àpats); després dedicava nou minuts a la lectura ràpida de qualsevol llibre que tinguera a mà; obria de bat a bat l’armari i disfrutava escollint la roba que duria, provant combinacions, com si no tingués res més a fer; tota coqueta s’observava al mirall en forma de mitja lluna; planejava el dia amb il•lusió, sabent perfectament que no compliria els plans; improvisava; obria els pots de la diminuta cuina i els olorava com si mai els hagués tastat; ballava mentre canturrejava,gairebé xiuxiuejant, cançons inventades per ella mateixa. I etcètera.Però un dia, aquell dia!, es trobà davant un esmorzar que –al cap i a la fi- era el de cada dia. Va descobrir que,en realitat, dia rere dia feia les mateixes coses, dins un món que no entenia, envoltada d’una gent de color gris que tampoc no l’entenia perque estava massa fosa en la seva pròpia vida, en la seva pròpia rutina, en el seu propi no-res. I va pensar: ara... ara, què?
Escuchar música...
¿Cantar?
)
GoRFo HaSTa La MeDuLa 
:D
pase, que le invitamos a un café" 
